Re-formar el formar
No parlaré pas de la importància de la formació. Un tema tan tòpic i típic que ja fa escudella. Tanmateix, encara hi ha un munt de gent – empresaris, directius i consultors – que no poden escapar a la temptació i esmercen bona part del seu temps predicant la bona nova de la importància de la formació a les empreses, com si fos una cosa recent, moderna, descoberta fa quatre dies.
I si encara se’n parla, se’n parla amb aquesta fe pròpia dels conversos recents i si se’n parla tan sovint no serà perquè no acabem d’estar del tot convençuts d’aquesta importància? Perquè si n’estem convençuts, per què en parlem tant de la formació i no “en fem” més?
I doncs què passa? Per què la “cultura de la formació” no acaba de quallar, en el dia a dia de les empreses? Per què l’esforç que representa, - l’empresa amb diners i els treballadors amb temps - no comporta, pràcticament, cap millora, cap profit? Val la pena intentar una breu anàlisi.
En aquesta anàlisi hi ha tres elements, diversos, però que en la formació són “socis” i que hi tenen molt a dir: les empreses, els formadors i els treballadors.
Comencem per les empreses.
Han de refiar-se només de les activitats subvencionades o han de dedicar una partida del pressupost a aquest concepte?. Han previst establir les necessitats i els objectius de la formació? Es plantegen com poden avaluar el desenvolupament de la formació, els resultats obtinguts i l’aplicació real, l’aprofitament, de tot aquest esforç al sí de l’empresa? Ara, poques ho fan. Potser ve d’aquí el seu desencís sobre la formació. No es “toquen” els resultats. Però no els toca ningú, ni l’empresa ni els treballadors.
Seguim pels formadors.
Com és que encara es fan “classes magistrals” a aquestes alçades? Com és que encara es fan cicles de formació (o seminaris o el nom que vulgueu) a base de conferències que duren una hora o hora i mitja, amb blocs de dos i tres conferències, l’una darrera de l’altra? Què pretenen? Aquests dies he tingut a les mans, abans de llançar-la a la paperera, una convocatòria d’una prestigiosa institució que em convidava – pagant, és clar - a tres sessions de tarda, a partir de les 3 (l’hora de la migdiada) i fins a les vuit del vespre, a base de conferències de més d’una hora de durada. Qui no ha vist a companys de seminaris, congressos, jornades, etc., fer la becaina, mentre el conferenciant segueix parlant, convençut – pobre – que hi ha algú que l’escolta?
Home, em direu, ara amb tots els mitjans audiovisuals, això ja no passa. Ja no és tan avorrit i la gent no s’adorm. Mentida. Ara també passa. El formador xerraire, segueix parlant sense aturador, ara però, ajudat per tota mena d’artilugis i artefactes de “sons et lumieres”.
Un bon formador no pot ignorar que la formació a distància ja forma part de la realitat i que no en podem parlar com una cosa de futur. Creieu que és una afirmació agosarada? El Sr. Anthony Bates (Universitat de Vancouver, assessor de la UNESCO i del Banc Mundial i que darrerament ha col·laborat amb la nostra UOC) diu “…sovint un bon curs a distància supera en qualitat docent al d’un d’ensenyament presencial”.
Els formadors han de ser uns bons educadors, que sàpiguen veure i aprofitar la gran diversitat de les persones a formar, que sàpiguen desvetllar i desenvolupar les aptituds i les habilitats de cadascú.
Un formador no ha de treballar només en els temes que el màrqueting ha posat de moda. Ha de pensar en identificar les necessitats actuals i futures dels seus clients, amb la col·laboració d’empresaris i treballadors.
Quan llegim o sentim frases com “la millor lliçó és aprendre a aprendre” o bé la de “formar no és aprendre”. Entenem i compartim els seu veritable significat?
I acabem amb els treballadors.
Està bé que exigeixin que les empreses inverteixin en formació. Està bé. És el seu paper. Sobre tot el paper dels sindicats. Però, demanar formació… per a què?
Algun client que ha decidit fer una enquesta – preparada per nosaltres – entre els seus empleats, sobre el què llegeixen, quan i perquè ho llegeixen, què és el que els interessa, etc., etc., han quedat ben decepcionats dels resultats obtinguts. Aquests treballadors (tècnics i professionals qualificats) que demanen formació, han contestat a l’enquesta, que no tenen l’hàbit de llegir cap diari – tret dels esportius i, ara, potser, aquests gratuïts que reparteixen pel metro o pel carrer – que fa temps que no agafen cap llibre de la seva branca d’activitat o de la seva especialització, que no fullegen cap de les revistes o publicacions tècniques que arriben a la seva empresa i que, a casa, no tenen ordinador.
Altres clients, han provat de fer arribar periòdicament al seus empleats, informació diversa, fotocòpies d’articles i de notícies relacionades amb les seves activitats, i queden astorats del comportament de la seva gent. Cap comentari. Cap reacció.
Què els passa ? Treballen massa intensament i acaben la jornada esgotats i sense esma de pensar en res més?
De debò creuen els treballadors que cap mena de formació els podrà ser útil si no són capaços d’aixecar el cap i la vista, i mirar més enllà de la seva taula, del seu treball, del seu ordinador i interessar-se pel món, per l’evolució de la societat? Compte…que pensin bé abans de respondre.
No serà que, potser, la seva feina no els interessa de debò? És que potser han perdut el gust per l'ofici ben fet? Doncs, si és així… tenim un problema. Un greu problema. El tenim les empreses, els formadors i els treballadors.
O potser la formació que els ofereix l’empresa els resulta avorrida, no l’entenen o no hi veuen “el què”? Em temo que això és el que passa més sovint.
La formació és necessària? No! És imprescindible! Però ben feta. Amb la col·laboració activa i crítica de les tres parts implicades: empresa, formadors i treballadors.
No ens podem desanimar. El tema és tant important que jo mateix, ja ho veieu, i això que no volia fer-ho, he acabat parlant de la importància de la formació.
Ho hem dit al començament. La formació, la importància de la formació, no és pas un tema nou, en podeu estar ben segurs, però, insisteixo, és important, molt important. Ens hi va el futur. Aquell professor de moral, el Sr. Adam Smith, que ha esdevingut el pare de l’economia, ja ho deia el 1776 – si, el 1776, fa exactament 226 anys!!! – i ho deia a la seva obra cabdal “Una investigació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions” que…”els talents dels habitants o membres de la societat… integren la seva fortuna, però també la de la societat a la que pertanyen”.
Xavier Vidal i Duch
Soci-Director d’ASSEDEM
18 de març de 2002
I si encara se’n parla, se’n parla amb aquesta fe pròpia dels conversos recents i si se’n parla tan sovint no serà perquè no acabem d’estar del tot convençuts d’aquesta importància? Perquè si n’estem convençuts, per què en parlem tant de la formació i no “en fem” més?
I doncs què passa? Per què la “cultura de la formació” no acaba de quallar, en el dia a dia de les empreses? Per què l’esforç que representa, - l’empresa amb diners i els treballadors amb temps - no comporta, pràcticament, cap millora, cap profit? Val la pena intentar una breu anàlisi.
En aquesta anàlisi hi ha tres elements, diversos, però que en la formació són “socis” i que hi tenen molt a dir: les empreses, els formadors i els treballadors.
Comencem per les empreses.
Han de refiar-se només de les activitats subvencionades o han de dedicar una partida del pressupost a aquest concepte?. Han previst establir les necessitats i els objectius de la formació? Es plantegen com poden avaluar el desenvolupament de la formació, els resultats obtinguts i l’aplicació real, l’aprofitament, de tot aquest esforç al sí de l’empresa? Ara, poques ho fan. Potser ve d’aquí el seu desencís sobre la formació. No es “toquen” els resultats. Però no els toca ningú, ni l’empresa ni els treballadors.
Seguim pels formadors.
Com és que encara es fan “classes magistrals” a aquestes alçades? Com és que encara es fan cicles de formació (o seminaris o el nom que vulgueu) a base de conferències que duren una hora o hora i mitja, amb blocs de dos i tres conferències, l’una darrera de l’altra? Què pretenen? Aquests dies he tingut a les mans, abans de llançar-la a la paperera, una convocatòria d’una prestigiosa institució que em convidava – pagant, és clar - a tres sessions de tarda, a partir de les 3 (l’hora de la migdiada) i fins a les vuit del vespre, a base de conferències de més d’una hora de durada. Qui no ha vist a companys de seminaris, congressos, jornades, etc., fer la becaina, mentre el conferenciant segueix parlant, convençut – pobre – que hi ha algú que l’escolta?
Home, em direu, ara amb tots els mitjans audiovisuals, això ja no passa. Ja no és tan avorrit i la gent no s’adorm. Mentida. Ara també passa. El formador xerraire, segueix parlant sense aturador, ara però, ajudat per tota mena d’artilugis i artefactes de “sons et lumieres”.
Un bon formador no pot ignorar que la formació a distància ja forma part de la realitat i que no en podem parlar com una cosa de futur. Creieu que és una afirmació agosarada? El Sr. Anthony Bates (Universitat de Vancouver, assessor de la UNESCO i del Banc Mundial i que darrerament ha col·laborat amb la nostra UOC) diu “…sovint un bon curs a distància supera en qualitat docent al d’un d’ensenyament presencial”.
Els formadors han de ser uns bons educadors, que sàpiguen veure i aprofitar la gran diversitat de les persones a formar, que sàpiguen desvetllar i desenvolupar les aptituds i les habilitats de cadascú.
Un formador no ha de treballar només en els temes que el màrqueting ha posat de moda. Ha de pensar en identificar les necessitats actuals i futures dels seus clients, amb la col·laboració d’empresaris i treballadors.
Quan llegim o sentim frases com “la millor lliçó és aprendre a aprendre” o bé la de “formar no és aprendre”. Entenem i compartim els seu veritable significat?
I acabem amb els treballadors.
Està bé que exigeixin que les empreses inverteixin en formació. Està bé. És el seu paper. Sobre tot el paper dels sindicats. Però, demanar formació… per a què?
Algun client que ha decidit fer una enquesta – preparada per nosaltres – entre els seus empleats, sobre el què llegeixen, quan i perquè ho llegeixen, què és el que els interessa, etc., etc., han quedat ben decepcionats dels resultats obtinguts. Aquests treballadors (tècnics i professionals qualificats) que demanen formació, han contestat a l’enquesta, que no tenen l’hàbit de llegir cap diari – tret dels esportius i, ara, potser, aquests gratuïts que reparteixen pel metro o pel carrer – que fa temps que no agafen cap llibre de la seva branca d’activitat o de la seva especialització, que no fullegen cap de les revistes o publicacions tècniques que arriben a la seva empresa i que, a casa, no tenen ordinador.
Altres clients, han provat de fer arribar periòdicament al seus empleats, informació diversa, fotocòpies d’articles i de notícies relacionades amb les seves activitats, i queden astorats del comportament de la seva gent. Cap comentari. Cap reacció.
Què els passa ? Treballen massa intensament i acaben la jornada esgotats i sense esma de pensar en res més?
De debò creuen els treballadors que cap mena de formació els podrà ser útil si no són capaços d’aixecar el cap i la vista, i mirar més enllà de la seva taula, del seu treball, del seu ordinador i interessar-se pel món, per l’evolució de la societat? Compte…que pensin bé abans de respondre.
No serà que, potser, la seva feina no els interessa de debò? És que potser han perdut el gust per l'ofici ben fet? Doncs, si és així… tenim un problema. Un greu problema. El tenim les empreses, els formadors i els treballadors.
O potser la formació que els ofereix l’empresa els resulta avorrida, no l’entenen o no hi veuen “el què”? Em temo que això és el que passa més sovint.
La formació és necessària? No! És imprescindible! Però ben feta. Amb la col·laboració activa i crítica de les tres parts implicades: empresa, formadors i treballadors.
No ens podem desanimar. El tema és tant important que jo mateix, ja ho veieu, i això que no volia fer-ho, he acabat parlant de la importància de la formació.
Ho hem dit al començament. La formació, la importància de la formació, no és pas un tema nou, en podeu estar ben segurs, però, insisteixo, és important, molt important. Ens hi va el futur. Aquell professor de moral, el Sr. Adam Smith, que ha esdevingut el pare de l’economia, ja ho deia el 1776 – si, el 1776, fa exactament 226 anys!!! – i ho deia a la seva obra cabdal “Una investigació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions” que…”els talents dels habitants o membres de la societat… integren la seva fortuna, però també la de la societat a la que pertanyen”.
Xavier Vidal i Duch
Soci-Director d’ASSEDEM
18 de març de 2002