Poder i Autoritat

PODER I AUTORITAT

Diuen que els catalans tenim poc respecte pels càrrecs, que no els donem importància i que tampoc no valorem les persones que els ocupen. Sobretot si els càrrecs són polítics. També diuen que, quan caldria fer-ne ús, prescindim del protocol i de les formes pròpies del poder, de l'autoritat. Com si tot plegat ens fes nosa o vergonya. Alguna cosa ens deu passar perquè si no, per què deu ser que quan fem actes públics amb presència d'autoritats catalanes acostuma a haver-n'hi tant poc o gens de protocol? L'acte institucional de la Diada Nacional al passeig dels Til·lers de Barcelona en seria l'excepció. Una excepció de bon principi, i encara ara, criticada per excessiva, exagerada. És per això que quan algú vol fer un acte important, amb “classe”, i que tingui molt de ressò als mitjans fa venir “autoritats” de Madrid o aprofita els Borbons que viuen a Barcelona?

Diuen que això ens passa perquè no ens agrada l'autoritat, el poder. Em costa de creure. El poder (tenir-ne!) agrada a tothom. A mi em sembla que el què passa és que hi ha gent que no ha entès què significa el poder. Hi ha persones que accedeixen al poder i no saben fer ús de l'autoritat que comporta. No saben què vol dir ni saben què exigeix “tenir el poder”. I aleshores, confonen naps amb cols i s'equivoquen. Els en posaré dos exemples, però n'hi ha un munt.

El primer és el d'un bona professional del periodisme, amb una brillant carrera i respectada per tothom, que quan la nomenen directora d'una important emissora i s'adreça als representants sindicals, va i els diu - ho va recollir la premsa: “Em sento més companya que no pas directora”. Quan finalment abandona la direcció – l'autoritat, el poder - un dels representants sindicals manifesta a la premsa que ells no necessitaven cap companya, que el que necessitaven era una directora. Ve-t'ho aquí.

El segon exemple és el d'un dirigent polític català que, analitzant la trajectòria del darrer govern que ell va fer possible i del que va ser-ne expulsat(!), es lamentava – també ho va recollir la premsa - que, mentre “nosaltres (el seu partit) vam dedicar totes les nostres energies al contingut ideològic, doctrinal, polític, programàtic de govern, hi ha qui (ara parla dels “altres”: els que van seguir al govern) va dedicar les seves energies a tota l’estratègia de poder. A controlar els llocs clau en els quals es decideixen les coses clau”. Sense comentaris.

Les motivacions per assolir el poder, per arribar al “capdamunt” d'una empresa, són tan diverses com ho són les persones que ho intenten. Algunes motivacions són prou legítimes. D'altres només són fruit de la vanitat, l'ambició i la manca d’escrúpols de qui comença aquesta carrera sabent que les seves aptituds i les seves habilitats ni ho justifiquen ni ho legitimen.

Se'n recorden d'aquell polític a qui van gravar una conversa telefònica on confessava que estava a la política per fer diners? Doncs al món de l'empresa passa el mateix. Però són diners –el poder els facilita– per a ell, no per a l'empresa que l'ha contractat. Les pàgines d’informació econòmica i de fets diversos, acostumen a recollir, malauradament més sovint del que caldria, escàndols de tot tipus, provocats per personatges que tenen el poder com a fita màxima de la seva vida, però només per a treure'n profit personal. Les empreses, i qualsevol entitat o grup organitzat, són un camp adobat per aquest tipus de persones.

Confiar el poder (i per tant l'autoritat) a persones que no sabran fer-ne l'ús adequat i que acabaran per no fer el que havien de fer, té conseqüències molt negatives. És el resultat d'una mala decisió, però això es pot arreglar. Només cal fer un canvi de persones... tan aviat com es pugui. Però no detectar les maniobres d'aquells que, només per a satisfer les seves ambicions personals, inicien la carrera que els durà al poder de l'empresa, pot provocar conseqüències catastròfiques perquè, un cop hi son, costa molt fer-los fora. Aquestes persones ho sacrificaran tot, ho faran malbé tot, per seguir en el poder perquè, en realitat, l'únic que les mou és allò de “i jo què hi guanyaré?”.

Xavier Vidal i Duch

Soci director d'ASSEDEM