Poca intuició i molta imporvisació
POCA INTUICIÓ I MOLTA IMPROVISACIÓ
Seguint el consell dels que recomanen que de tant en tant rellegim coses que fa temps que hem llegit, he tornat a llegir un curiós treball titulat “Análisis o Intuición. Dos opciones en el establecimiento de estrategias en las empresas mayores españolas” del Sr. Josep Baruel Coll, editat per ESADE (URL) el 1998.
Com que ja fa anys de la publicació de l’estudi i durant tot aquest temps han passat moltes coses -dins i fora de l’empresa - probablement no totes les conclusions segueixen tenint validesa. Tanmateix, no me’n puc estar de reproduir-ne algunes perquè, sincerament, anant pel món he vist que deu n'hi do com en són de vigents encara.
El Sr. Baruel diu que quan una societat pertany a un grup o és de propietat no familiar es veu empesa a analitzar-ho tot, a treballar amb dades i a planificar, molt més que no pas una empresa de propietat familiar, de propietat individual o d'un nombre reduït de socis.
Segueix dient l’estudi que una empresa dirigida intuïtivament pot tenir la mateixa rendibilitat que la dirigida amb tècniques d’anàlisi de dades. Tot seguit, però, aboca una galleda d’aigua freda als entusiastes de la intuïció perquè puntualitza i aclareix que són poques les empreses que tenen bones intuïcions. Afegeix que les estratègies decidides per intuïció poden “enganyar” a curt termini –especialment en fase expansiva-. A més, quan l’entorn és de recessió, la caiguda de la rendibilitat de les empreses intuïtives és més forta que la de les que analitzen les dades i planifiquen.
Pel que fa als resultats, en les empreses que fan servir l’anàlisi de dades, són regulars, presenten una certa seguretat, però no acostumen a ser espectaculars. (Dit així m’adono que semblen empreses avorrides) En canvi les empreses intuïtives, acostumen a tenir resultats molt espectaculars, associats a un fort nivell de risc (L'emoció, oposada a l'avorriment?), però... però... no tenen tanta facilitat de reacció -davant una situació de crisi- com les dirigides amb anàlisi de dades.
Haig de reconèixer que a mi em fan una certa gràcia les empreses dirigides per intuïtius. La intuïció és una facultat natural per a endevinar, per a “veure-les venir” abans que ningú i sense cap mena d'anàlisi ni reflexió prèvia. És una facultat d'encert instintiu, que permet rapidesa i seguretat en el judici. Fa veure clarament les coses i les actituds dels altres abans que passin o es manifestin. S'han adonat que els més famosos dels detectius de les novel·les de la sèrie negra són – en la seva gran majoria – uns intuïtius fantàstics, extraordinaris? I de la famosa, respectada i envejada “intuïció femenina”... què me'n diuen?
Com totes les coses valuoses, la intuïció és un bé escàs. Molt escàs. En canvi, el que hi ha – i no només a l'empresa, a tot arreu - és molta improvisació. Massa. La improvisació és tot allò que es diu i es fa de cop i volta i que, si cal, es substitueix per una altra cosa, encara que sigui l'oposada. Els improvisadors canvien de criteri, de projectes i d'objectius com aquell que res. No tenen manies. Son els del “dit i fet”. Són els que tant se'ls en fum fer-se forts en la política de preus, com canviar al cap d'un temps i posar l'èmfasi en la política d'innovació, triar el canal curt i després passar-se al llarg, com si fossin el mateix, i, apa, anar donant cops de timó quan ni tan sols tenen barca o la tenen fora de l'aigua.
No es pensin que els proposo que triïn entre la intuïció o la planificació. De fet, no cal triar. Els intuïtius – els que ho són de debò -, després que “les han vist venir”, acaben planificant i programant amb el mateix seny i rigor que els planificadors. Tampoc no és l'estil allò que garanteix l'èxit. He tingut ocasió de veure intuïcions brillants i planificacions desastroses però també, exactament el contrari... hi ha tants factors que poden condicionar l'èxit!
Ara, això sí. El que cal és tenir prou vista (intuïció, potser?) per destriar la intuïció de la improvisació. La improvisació pot servir per salvar alguna situació delicada, per trobar la resposta adequada en un moment compromès, però com estil de treball o de direcció, francament... què volen que els digui...
Xavier Vidal i Duch
ASSEDEM, sl