N'hi ha que no saben jugar
N'HI HA QUE NO SABEN JUGAR
Un cunyat meu, entusiasta del joc de la botifarra, diu que prefereix jugar amb dones, més que no pas amb homes. Argumenta que les dones, no és que juguin millor que els homes –deu haver-hi de tot -, és que són millors companyes de joc. No fan el fatxenda quan guanyen, entomen les derrotes amb molta esportivitat i en tot moment conserven un bon nivell de companyonia i bon humor. En canvi, els homes – aquí també deu haver-hi de tot i força- acostumen a presumir de les seves victòries fins a fer-se pesats i si perden... també perden l’oremus; es posen de mal humor, critiquen el guanyador, donen la culpa als altres o a qualsevol cosa, excepte a la seva poca traça. Ah, per cert, no es pensin que això de la botifarra és cosa de gent antiga o d’edat avançada. Hi juga gent de totes les edats i també ho fan per Internet. En diuen “butinet”
Aquest comportament que hem comentat, que es dóna em molts altres àmbits de la nostra societat, ¿deu ser una altra prova que l’educació rebuda pels homes ens fa ser més competitius que les dones? Potser si, però segurament vostès coneixen i han tingut ocasió de tractar i treballar amb dones molt competitives. I si han hagut de negociar-hi o debatre-hi qualsevol tema, hauran suat de valent. Les generalitzacions mai no serveixen de gaire.
.
Davant de comportaments com els que comenta el meu cunyat és molt habitual que la gent digui “n'hi ha que no saben perdre”. Discrepo. Crec que seria més encertat dir que “n'hi ha que no saben jugar” A veure si m’explico.
Un amic del món del bàsquet sosté que la cèlebre frase “el més important és participar” la va dir un que mai no va participar en cap competició, perquè els que competeixen, sempre volen guanyar. Sempre. Perdre no agrada a ningú. Alguns volen guanyar honestament, d’altres a qualsevol preu i n’hi ha que, també per un preu, estan disposats a deixar-se guanyar. El mateix que passa al món de l’empresa i al de la política.
Tots competim. Ho fem constantment. Amb tota mena de persones i en tota mena d’ambients i de circumstàncies. Sense oblidar la competició més difícil: la que fem –o hauríem de fer- amb nosaltres mateixos per superar les nostres mancances i febleses, personals i professionals.
La persona que sap jugar, sap que la seva victòria depèn de moltes coses i que no totes depenen d'ell. Per molt bé que es prepari, per molt que ho tingui tot previst (el pla A, el B i tota la rastellera de plans que calgui) sempre pot aparèixer “allò” no previst que el pot fer guanyar quan ho tenia tot perdut o arrabassar-li la victòria quan ja la tenia a la butxaca.
Aquesta persona, la que sap jugar, és realista i mai no es planteja fites excessives; les fites excessives són el primer pas cap a la derrota. Sap del què és capaç i del què no. Desitja decididament la victòria, certament, però sap que un cop aconseguida no la podrà assaborir gaire perquè l’esperen d’altres competicions i no pot badar.
La persona que sap jugar, sabrà guanyar i la que sap guanyar estarà preparada per a admetre la derrota quan arribi i analitzar-ne les causes. És així com arribarà a saber perdre. És en aquest moment, quan sabrà perdre, que podrà preparar-se com cal per a la propera contesa... i guanyar-la!
Xavier Vidal i Duch
Soci director d’ASSEDEM