Selecció de personal

SELECCIO DE PERSONAL

Uns companys de treball que van assistir al darrer Fòrum de la Innovació organitzat pel CIDEM m'ho han explicat. En una de les ponències, un assistent va preguntar a una empresa que presentava la seva experiència, com era que els empleats dels seus establiments sempre somreien a l'adreçar-se als clients. El representant de l'empresa en qüestió va contestar: “... és que nosaltres seleccionem persones que somriuen”

La resposta pot semblar, a primer cop d'ull, un estirabot, una “boutade”, però no ho és pas. És una obvietat. Les obvietats són aquelles coses tan evidents, notòries i visibles que no ens n'adonem que hi són encara que les tinguem davant del nas. Aquesta resposta ens hauria d'ajudar a replantejar els habituals i rutinaris criteris de selecció de personal que algunes empreses encara fan servir i que tenen poc o gens a veure amb les necessitats “obvies” del lloc de treball, de la cultura de l'empresa i fins i tot de la seva activitat. No és pas el mateix seleccionar un dissenyador de programari que un cap de secció d'uns grans magatzems. Està clar que l'un i l'altre tindran una formació teòrica diferent i també ho seran les seves habilitats i les seves aptituds. Però jo vull parlar d'unes altres característiques que, malauradament, no sempre es tenen prou en compte.

Per exemple, una persona rancuniosa, o amb “massa memòria”, dels que sempre es cobren els deutes dels greuges personals, no serà mai la més adequada per a encapçalar un equip negociador que vulgui arribar a acords amb altres empreses i encara menys per a un procés de fusió. Sobre tot si, abans de les negociacions, algú de l'altra part li va trepitjar algun ull de poll. El seu excés de memòria perjudicarà els interessos de tothom que està implicat en l'operació.

O bé una persona amb un ego fort o amb una personalitat dominant. No aconseguirà mai tenir un equip de gent amb iniciativa ni amb prou il·lusió per la feina. Els acabarà tapant a tots i sempre trobarà millorables i perfectibles les feines dels altres. Els més bons se n'acabaran atipant i només s'hi quedaran els “sí, senyor director”.

O una persona tímida, de poques paraules, introvertida, que amb prou feines et mira a la cara quan et parla. Poques possibilitats tindrà per arribar a ser un cap que inspiri confiança i il·lusió entre els seus col·laboradors, i ja em direu com se'l miraran els clients! I no diguem si cal que sigui un líder fort per iniciar una nova etapa o per redreçar alguna situació delicada.

I què me'n dieu d'aquelles persones (maniobreres?, oportunistes?, falses?), que, a les reunions, no obren mai la boca fins al final, quan els assistents ja s'han decantat per una opció o una altra i aleshores s'apunten a opinió guanyadora i repeteixen, com a pròpies, les millors intervencions dels assistents a la reunió? Aneu amb compte amb aquests, acostumen a arribar molt amunt i a ocupar càrrecs que deu n'hi do. Llegiu els diaris d'aquests darrers dies i ho podreu comprovar.

I què en penseu dels que no tenen manies? Una vegada un client em va voler presentar el seu nou director general. Feia pocs mesos que hi era i ja havia assolit alguns èxits força importants. Durant la conversa el nou director general va voler treure importància als seus resultats dient-me “De fet m'ha estat relativament fàcil. Com que tothom té un preu només es tracta d'esbrinar-lo... i actuar en el moment oportú” Quan em vaig quedar sol amb el client, aquest em va preguntar, tot satisfet, “què t'ha semblat?”. “Se'l veu amb molta empenta i sembla que té les idees clares, vaig respondre, ara només et cal saber -i fes-ho aviat- quin és el seu preu, quin és el que creu que tens tu i... vigilar que no t'acabi prenent la cadira” Uns mesos més tard, el client em va comunicar que s'havia vist obligat a rescindir el contracte del seu director general.

Quan algun defensor d'aquest tipus de persones em diu: “Doncs si el tractessis en la intimitat -o en la seva vida privada- és tot un altre. T'agradaria molt”. Jo li contesto:”Doncs mira noi, no l'heu contractat pas per compartir els seus moments d'oci ni per compartir la seva privada. L'heu contractat per treballar. I ara que ho dius m'agradaria que m'expliquessis per què és tant diferent a la feina i a la seva vida privada. A qui vol fotre?”

Xavier Vidal i Duch

Soci director d'ASSEDEM